una de tantes especies que no podrem conèixer realment mai.
La rosa sembla ser la flor escollida prioritàriament, en el món que hem permès que ens fos la nostra única referència, com a símbol d’amor i de bellesa, amb més de 150 espècies salvatges i 30.000 varietats cultivades a tota mena d’hàbitat. Però també sembla que es va originar a Àsia fa uns cinc mil anys, dels quals es traspassa poca i cap informació. Només s’escapa una gota fortuïta i homogènia, sobre el relat dels rosers dels jardins imperials xinesos, durant la dinastia Zhou, que Confuci va (551-479 aC) va relatar, junt amb la referència dels 600 llibres que sobre roses, omplien la llibreria del palau de l’emperador.
Una trentena de pètals intensament perfumats
La més preuada, en termes de perfumeria per la seva fragància, ha estat segons la parcial informació que tenim a l’abast, la rosa damascena, amb la seva trentena de pètals perfumats. Originària de Damasc, no arriba a Europa fins al s. XIII, de mans d’un croat (1), com no podia ser d’altra manera, en tornada de Terra Santa, afegint més ombres a la “normalitzada” història en què es refila l’existència de matèries emprades per la perfumeria i que es troben inicialment en els rituals dels temples egipcis, entre els afrodisíacs de Cleòpatra, els titulats dels guions de la mitologia grega i morint en les termes o bacanals romanes, per acabar confirmant-se com a originàries o puntals de França.
Món oriental: el bressol – l’occidental: la desinformació
Per al món oriental que històricament té el perfum imbuït en la seva cultura i forma de vida, l’aigua de roses, per exemple, representa un element de cortesia amb els banys oferts als visitants i els seus pètals comestibles, són un distingit ingredient culinari.
Mentre l’edat mitjana occidental, tufejava la vida i esperit de la població, allunyant-la pel seu bé espiritual, de perfums pecaminosos, orient va millorar la destil·lació, enriquint i facilitant la seva extracció, ampliant d’aquesta manera la seva utilització, fet que roman en un altre cop d’escombra sota l’estora.
Ignorar la història, per ser massa antiga i per no ser occidental, potser?
Durant la temporada de floració des de maig a juny, les àrees de Turquia, Bulgària, Pakistan, Índia i el Marroc entre d’altres, on es cultiva la rosa actualment, es converteixen en postals oloroses amb sensacions que sense pretendre-ho, remarquen encara més la devastació del jardí del món que va representar Damasc o la Península Aràbiga, del que encara no sabem el coneixement dels seus jardiners; les varietats de creacions que van elaborar els seus perfumistes, ni les descobertes que van materialitzar i que ara jeuen entre la foscor de la Biblioteca Nacional de París, o de ves a saber quin altre amagatall inaccessible; desconeixem també qui configurava la cohort d’artesanes que comportava el món de la rosa damascena; ni com va ser l’evolució de la seva presentació i conservació, quins oficis estaven implicats?, ceramistes, vidriers, qui més?…
Sembla que no ho sabrem mai, perquè abans que els exterminadors de cinc mil anys d’armes hagin estat buidant les terres al seu abast, d’humanitat, els egòlatres rapinyaires d’informació aliena, han amagat sistemàticament els seu passat, per esborrar la crònica del seu legat, la memòria original de com va desenvolupar, protegir, aprofitar i crear un món per aquesta meravellosa flor.
Cal qüestionar o acceptar la debilitat de la informació oferta.
Text escollit a l’atzar a internet:
“Les roses de Damasc van arribar a Europa de l’Orient Mitjà a través de Damasc (d’aquí Damasc) durant l’edat mitjana. Són especialment apreciats pels seus olis naturals, que s’han utilitzat durant segles… “
A banda que el nom de l’espècie, té més sentit que sigui d’on és originària (especialment si és d’una de les ciutats més antigues del món), que no pas per on passa; aquest titular, començant en aquest punt, ja renega de la història anterior fins al que sembla que sí que importa, que és la seva arribada a Europa, des d’on es podrà revestir de raons que signaran la seva estela com a pròpia, donant-li un contingut que substituirà l’original real.
La Rosa damascena, d’aspecte dèbil i rabassut, ens regala la seva olor fresca quan és viva; el seu to efímer amb forma de principis actius, amb els hidrolats; la seva part eterna, amb el resultat de les extraccions i en sec, les seves qualitats a l’hora de gaudir d’un bany o una infusió.
En aquest punt no em resta més que denunciar, des del meu petit regne d’olors conegudes i descobertes que a la rosa damascena, malauradament com a altres que s’enfilen pel meu taller, se li ha retingut el bagatge dels seus relats, per per encaixar la seva existència en altres marcs que la volen a granel i utilitària.
(1) En alguns escrits, consta fins i tot el nom i cognom del croat, un tal Robert de Brie, francès naturalment, que la va portar. He trobat, amb la informació al meu abast, un noble que encaixaria, amb les dates, però cap relació amb el souvenir que suposadament va portar, fet que només vol dir que jo no ho he trobat.
Actualitzat el 15 d’abril del 2024