2020 en olors visuals – Setmana 2
De petita vaig viatjar àmpliament per la península. El record que tinc desat fins ara, des de la finestra del darrera, és la variació, entre tons, menjars, cases i paisatges. Sempre m’ha agradat tenir aquest record igual que preservo el meu pas per altres contrades, però només m’he sentit part entre les línies del nostre mapa, unes més que d’altres és cert, mai coincidents però, amb el meu entorn físic, sinó cultural, sobretot a través de jocs, costums i la llengua, que vaig haver de polir pel meu compte, perquè a l’escola estava censurada pels governants ignorants del costat que la volien oblidada.
Si mai no he parat compte d’on està la meva casa, els darrers anys als carrers, en mig de tanta gent l’he subratllada, identificant en aquesta imatge la que ha estat sempre i és, la porta de la nostra casa.
Deixa un comentari